Te he dejado un poco solo desde la última vez que te escribí. Tal vez estoy un poco “seco” para contar cosas por escrito. Tu recuerdo me ha seguido viniendo a mi cabeza con la excusa de pequeños detalles o situaciones cotidianas. Te sigo viendo en la foto-recordatorio que tengo cercana a la pantalla del ordenador y, sin embargo, me he dedicado a contemplarte más que a escribirte, a recordar y a rumiar viejas experiencias.
Hoy, en la fecha de tu 7º mes sin tu presencia, me he propuesto dejarme llevar por el teclado y resumir este tiempo de sequía.
En primer lugar, a la colla nos ha cogido una mala racha de salud. Tomeu se torció el tobillo un día antes de viajar a Calvià y así anduvo los 4 días. A mí me han operado el 31 de marzo de mi puñetera rodilla izquierda, a Nofre le ha caído una rotura fibrilar en el gemelo y a tu querida Magda un virus intestinal de aquí te espero. Afortunadamente todas estas dolencias mundanas siguen su proceso curativo. Tomeu ya está activo, al igual que Nofre y Magda. Yo continuaré en el dique seco 2 meses más, empalmando la baja con las vacaciones de verano. ¡No había estado tanto tiempo fuera del trabajo! Creo que me caerán bien tantos días alejado del mundanal ruido y dedicado únicamente a cuidarme y mirarme el ombligo.
Te he recordado preferentemente en dos actos multitudinarios importantes, actos a los que gustabas de ir rodeado de la gente con la que te encontrabas a gusto. El primer evento fue la comida que hicimos en el camping los dos equipos del Ferre. Unas paellas cocinadas por Miquel y Alejo, entre chuscas, bromas y “charradetas” con éste o aquel que dieron ese ambiente cálido, humano y entrañable del que tanto disfrutabas enfundado eternamente con tu cámara al hombro para captar personas e instantes de vida. Al final las madres de los dos equipos se han retado para jugar un partido de rivalidad “maternal”. Me veo a las dos Magdas echando el bofe, a Marga jurando que dejará de fumar y a Esmeralda diciendo que aquí os quería yo ver. No me lo pienso perder
El segundo acto a recordar fue el viaje del equipo de fútbol a Calvià. Casi todos los de la colla fuimos acompañantes de nuestros respectivos hijos. Bosco no sólo fue con Magda, fue acompañado por todos nosotros. Magda no fue sola, estuvo acompañada en todo momento por todos nosotros. Todos haciendo lo que mejor sabemos hacer desde que te marchaste: estar unidos, hacer piña, darnos calor mutuo, calor de vida. Y tú estuviste con todos y cada uno de nosotros: cuando bajábamos al goloso y enorme buffet, nos acompañaste en cada partido de fútbol de los nuestros, nos “sacastes” fotos en las graderías mientras que por lo bajinis te acordabas de la madre del locutor pesadísimo que nos intentaba “animar”, disfrutaste del plácido e interminable paseo hasta el mercadillo medieval, donde la seducción pasó a ser unos cuadros de arena movediza que formaban cambiantes estructuras paisajísticas y relajantes movimientos. Te tuve muy presente, te tuvimos muy presente.
Pensar que no estás físicamente entre nosotros me produce desasosiego y no sin sentir cierto amargor te añoramos como el primer día. Hemos de ser fuertes y ver que tu huella, tu paso por la tierra no se ha desvanecido. Cada uno lo siente de una manera más o menos intensa. Te sigo refrescando en mi memoria cada vez que enciendo el ordenador y nos juntamos toda la colla.
De todo CORAZÓN
Pepe
lunes, 28 de abril de 2008
viernes, 11 de abril de 2008
UN DOL D'ESPERANÇA I ANYORANÇA
UN DOL D’ESPERANÇA I ANYORANÇA
EL QUE HE ESTAT PER VOSALTRES ,
HO SERE SEMPRE
ANOMENEU-ME PEL NOM
QUE SEMPRE M’HEU ANOMENAT.
PARLEU COM SEMPRE HO HEU FET:NO EMPREU PAS UN
TO DIFERENT NI SOLEMNE NI TRIST.
CONTINUEU REIENT PEL QUE REIEM JUNTS.
RESEU, SOMRIEU,PENSEU EN MI.
QUE EL MEU NOM SIGUI PRONUNCIAT A CASA
NOSTRA COM SEMPRE S’HA FET,
SENSE ENFASI NI ANGOIXA.
LA VIDA SIGNIFICA EL QUE SEMPRE HA SIGNIFICAT.
ELLA ÉS SEMPRE EL QUE HA ESTAT
EL FILL NO S´HA TALLAT.
PERQUE ESTAR FORA DEL VOSTRE PENSAMENT,
SIMPLEMENT PERQUE ESTIC
FORA DE LA VOSTRA VIDA?
US ESPERO NO ESTIC PAS LLUNY
JUST A L’ALTRE COSTAT DEL CAMÍ.
Charles Pejuy.
Aquest escrit mel va regalar ara fa set mesos una bona amiga, set mesos que estem de dol a ca nostra, dia 28 de setembre era cridat per el Senyor en Loren , tenia 43 anys , espòs meu i pare dels meus fills na Júlia 14 anys i en Bosco 10.
.Desprès de sa incredulitat dels primers moments per sa seva partida totalment inesperada, van venir els dies posteriors , avant s’aventuraven dies tristos, es clar som humans.
- Havíem i hem de viure,com diu es poema, un dol sense cap drama, un dol viscut sempre amb tranquil•litat, amb serenor, potser una serenor que ja començava a transmetre sa persona estimada .
- He de donar gràcies els meus fills na Júlia i en Bosco que tot i ser dos fiets han demostrat que son uns valents que intenten cada dia superar sa pena que tenen.
- Un dol amb esperança, per aixecar-nos cada dia i tenir un bell record dels anys que hem viscut el costat den Loren ,donant gràcies a Déu per tot el que hem compartit junts.
- Un dol amb molta enyorança , que es fa més present a mesura que passen els dies i no acabes de creure que serà absent per sempre més el pare i l’espòs.
- Un dol viscut amb pregària i amb fe, no pot ser d’altre manera per noltros, resem
tots junts per invocar-lo que ens ajudi sempre a superar aquets moments que hem de reconèixer son prou difícils.
-Un dol viscut amb amor, perquè tot allò que ve de Déu es amor, avant hem descobert sa presencia del Pare reflex at amb totes ses persones que estan el nostro costat, s’ajuda incondicional del avis i concos es molt important per noltros.
-Un dol ben curiós, que dins sa tristesa hem descobert coses ben positives , a persones que mai havíem sospitat que arribessin a ser tant importants per noltros, amics que s’han fet més amics, persones que eren conegudes i un dia van trucar a ca nostra i ja han passat a ser amigues.
-Un dol que estem vivint ara mateix amb records de vida, d’alegries compartides que ens omplen per estimar amb més força cada dia.
I desprès quan venen moments d’angoixa de ganes de plorar (que n’hi ha molts) recordem que en Loren no suportaria veure’ns que baixem el cap i ens enfonsem, i fem un alè profund i tornem altre cop estar contents, per ell, per noltros mateixos, per tot s´amor que vam rebre i donar, perquè no podem de cap manera que les llàgrimes no ens deixin veure les estrelles i sabem també que l’essencial es invisible els ulls, i l’essencial permaneix d´acó no tenim cap dubte.
Magda Florit, Júlia i Bosco Olives.
EL QUE HE ESTAT PER VOSALTRES ,
HO SERE SEMPRE
ANOMENEU-ME PEL NOM
QUE SEMPRE M’HEU ANOMENAT.
PARLEU COM SEMPRE HO HEU FET:NO EMPREU PAS UN
TO DIFERENT NI SOLEMNE NI TRIST.
CONTINUEU REIENT PEL QUE REIEM JUNTS.
RESEU, SOMRIEU,PENSEU EN MI.
QUE EL MEU NOM SIGUI PRONUNCIAT A CASA
NOSTRA COM SEMPRE S’HA FET,
SENSE ENFASI NI ANGOIXA.
LA VIDA SIGNIFICA EL QUE SEMPRE HA SIGNIFICAT.
ELLA ÉS SEMPRE EL QUE HA ESTAT
EL FILL NO S´HA TALLAT.
PERQUE ESTAR FORA DEL VOSTRE PENSAMENT,
SIMPLEMENT PERQUE ESTIC
FORA DE LA VOSTRA VIDA?
US ESPERO NO ESTIC PAS LLUNY
JUST A L’ALTRE COSTAT DEL CAMÍ.
Charles Pejuy.
Aquest escrit mel va regalar ara fa set mesos una bona amiga, set mesos que estem de dol a ca nostra, dia 28 de setembre era cridat per el Senyor en Loren , tenia 43 anys , espòs meu i pare dels meus fills na Júlia 14 anys i en Bosco 10.
.Desprès de sa incredulitat dels primers moments per sa seva partida totalment inesperada, van venir els dies posteriors , avant s’aventuraven dies tristos, es clar som humans.
- Havíem i hem de viure,com diu es poema, un dol sense cap drama, un dol viscut sempre amb tranquil•litat, amb serenor, potser una serenor que ja començava a transmetre sa persona estimada .
- He de donar gràcies els meus fills na Júlia i en Bosco que tot i ser dos fiets han demostrat que son uns valents que intenten cada dia superar sa pena que tenen.
- Un dol amb esperança, per aixecar-nos cada dia i tenir un bell record dels anys que hem viscut el costat den Loren ,donant gràcies a Déu per tot el que hem compartit junts.
- Un dol amb molta enyorança , que es fa més present a mesura que passen els dies i no acabes de creure que serà absent per sempre més el pare i l’espòs.
- Un dol viscut amb pregària i amb fe, no pot ser d’altre manera per noltros, resem
tots junts per invocar-lo que ens ajudi sempre a superar aquets moments que hem de reconèixer son prou difícils.
-Un dol viscut amb amor, perquè tot allò que ve de Déu es amor, avant hem descobert sa presencia del Pare reflex at amb totes ses persones que estan el nostro costat, s’ajuda incondicional del avis i concos es molt important per noltros.
-Un dol ben curiós, que dins sa tristesa hem descobert coses ben positives , a persones que mai havíem sospitat que arribessin a ser tant importants per noltros, amics que s’han fet més amics, persones que eren conegudes i un dia van trucar a ca nostra i ja han passat a ser amigues.
-Un dol que estem vivint ara mateix amb records de vida, d’alegries compartides que ens omplen per estimar amb més força cada dia.
I desprès quan venen moments d’angoixa de ganes de plorar (que n’hi ha molts) recordem que en Loren no suportaria veure’ns que baixem el cap i ens enfonsem, i fem un alè profund i tornem altre cop estar contents, per ell, per noltros mateixos, per tot s´amor que vam rebre i donar, perquè no podem de cap manera que les llàgrimes no ens deixin veure les estrelles i sabem també que l’essencial es invisible els ulls, i l’essencial permaneix d´acó no tenim cap dubte.
Magda Florit, Júlia i Bosco Olives.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
