AUSENCIAS ELOCUENTES, LOLA

LOLA querida:
No soy muy dado a celebraciones de días de difuntos ni nada que se le parezca. Soy de tu opinión que es aquí, en esta Tierra donde se mezclan los conceptos tan manidos por los humanos de Cielo e Infierno. Conceptos que han llevado a la desgracia a más de una persona y a la felicidad a otras. Sigo creyendo contigo que se nos ha regalado un tiempo precioso, para vivirlo con estos sentidos limitados y con los achaques que el cuerpo va generando con los años. Sigo creyendo que, a pesar de las inevitables partidas de las personas hacia nuestro origen cósmico,como ha sido la tuya, necesitamos agarrarnos al rastro que tú has dejado en cada uno de nosotros. Rastro amoroso, ahora muy fuerte, y que con el tiempo se irá desvaneciendo, dejando la esencia verdadera que solamente aquellos más próximos a ti sabrán seguir entre la marabunta de este aturdido mundo.
Te dedico esta poesía de Martí i Pol, parafreseada una vez más en tu nombre, y dedicada a Agustí en tu honor, para que el duelo sea un poco más llevadero.
Con un inmenso cariño, Pepe

LLETRA A LOLA
Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m'acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
No vull parlar-te amb veu melangiosa,
la teva mort no em crema les entranyes,
ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;
em dol saber que no podrem partir-nos
mai més el pa, ni fer-nos companyia;
però d'aquest dolor en trec la força
per escriure aquests mots i recordar-te.
Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer
sabent que tu creixes amb mi: projectes,
il•lusions, desigs, prenen volada
per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.
Te'm fas present en les petites coses
i és en elles que et penso i que t'evoco,
segur com mai que l'única esperança
de sobreviure és estimar amb prou força
per convertir tot el que fem en vida
i acréixer l'esperança i la bellesa.
Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se'm representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-se absent per sempre.